Tres cançons de Carner per a veu i piano

Antoni Ros Marbà fa de la composició un pilar indispensable de la vivència. Pensar sobre la música i analitzar-la és un tot interrelacionat; tant és davant d’una orquestra com damunt del paper pautat amb llapis: s’ha de crear el so. Les composicions són un diàleg amb l’entorn, fruit de l’empremta que ha deixat el moment viscut: es converteixen en una capbussada en espais transcendents que no poden desxifrar-se amb mots.

Toni Madigan ens diu d’ell que «navega a contracorrent», perquè no s’ha afiliat mai a cap isme ni cap moda. Per a Ros Marbà, no hi ha referències concretes ni absolutes, ni sistemes d’organització particulars. Els passatges atonals no volen esmunyir-se de les sonoritats tonals: són els moments viscuts o les lectures el que ajuda a trobar el so i la forma. La cerca d’un ordre intern sorgeix d’una imatge més meridional, en la qual les qualitats del so s’assemblen a la lluïssor mediterrània, sense abusar del tòpic recurrent.

Els lieder sobre text de Josep Carner exigeixen cura a la veu: ha de dir sense excessos, amatent al detall, a les atmosferes del piano. Les harmonies sobre quintes i setenes creen paisatges damunt dels quals flueix la poesia.

• «Enyor» prové del llibre Poesia, marcat per l’exili de Carner i la llunyania d’una terra que es fa seva, amarada d’altres records. Ros Marbà la dedicà a la filla d’Eduard Toldrà, Narcisa, l’any 2019.

• «Retorn a Catalunya» ens porta al 1970, data de la tornada de Carner. L’enamorament per la terra el comparteix Ros Marbà en gestos sonors subtils però evidents. Es fa tangible l’aroma sonora, com el llunyà cant d’un grill.

• El sonet «1714» el publicà Carner l’11 de setembre de 1920. Tenia una estima especial per la peça. L’èpica no li escau, però. Les dissonàncies de la partitura esqueixen el fratricidi de 1714. Dins d’un colpidor silenci escoltem la ciutat caiguda el 1714, amatents al fremir del vent, als sons interiors d’un «poble vençut que sobreviu als reis».

Francesc Cortès
Gener de 2021