Pel seu desplegament d’instruments i veus, i per la quantitat de recursos requerida, se l’ha anomenat tradicionalment i hiperbòlicament la “Simfonia dels mil”. Escrita el 1906 i estrenada pel compositor el 1910, la Octava Simfonia de Mahler reprèn la mescla de solistes, cor i veus que l’autor havia emprat a les simfonies segona i tercera. Per bastir aquesta gran obra, Mahler pràcticament va inventar un nou format d’orquestra o –com ell mateix l’anomenava– un «nou univers del simfonisme». Conforma una estructura simfònica inèdita en el seu propi corpus, un gran fresc en dues parts aparentment inconnexes: la primera part està basada en l’himne llatí de Pentecosta Veni Creator Spiritus (Vine, Esperit Creador) i la segona és una recreació dels versets finals del Faust de Goethe. Aquestes dues fonts, que després mostraran molts punts en comú, expressen la tensió que vertebra el caràcter mahlerià: l’esperit de fruïció de la natura com a valor fonamental i la redempció humana a través de l’amor i la creació musical. La simfonia es clou amb un Chorus Mysticus que les veus anuncien amb un pianissimo preciós, que acaba amb un dels esclats vocals més impressionants que hom pot escoltar, en què les veus afirmen que «l’etern femení ens atrau cap a l’alt». La vuitena és una simfonia d’una vitalitat abassegadora, és d’aquelles peces que creen melòmans a cada nova audició: Mahler hi mostra, com mai, una fe inaudita en l’espiritualitat humana.