Fa dos mil anys que els tocs de les campanes de les esglésies han construït un imaginari de continguts de gran intensitat. Les campanades de mort les tenim clavades a l’ànima ressonant entre pulmó i pulmó i tant se val si les sentim per les oïdes o no, ja que dintre nostre continuen sonant sense parar com un significat evident que de tant en tant ens torba i ens recorda la caducitat de l’existència. La campana és la protagonista de l’obra que Arvo Pärt va dedicar a Benjamin Britten. La mort de Britten el 1976 (un any després de Xostakóvitx) va impedir que Arvo Pärt accedís a l’home pur que la seva música proclamava. L’elegia que escoltarem evoca la profunda melancolia d’una coneixença irrealitzable. La mort és també una gran porta tancada que ens obliga a construir ponts per connectar amb el més enllà i precisament la música és el gran mèdium, l’infrallenguatge que relliga ànimes germanes que ja no es poden trobar en aquesta part del misteri.

 

És sabut que Txaikovski va morir nou dies després de l’estrena de la seva Simfonia núm. 6, l’obra que ell mateix considerava la més reeixida i sincera de totes les que havia escrit...