“Trobarem a faltar el teu somriure”, com diu la cançó. Peter Bacchus tenia un somriure franc i generós que obria les portes de la confiança a tots els que vam apreciar el seu tarannà i la seva música al llarg dels anys. Era un nord-americà amb cor de català que parlava perfectament la nostra llengua i que s’havia arrelat al paisatge musical del nostre país amb devoció. Ja feia quasi vint anys que vivia a Barcelona, venint del seu Nova York natal, on va rebre una forta influència del jazz, especialment de Herbie Mann, i després d’haver estudiat al Conservatoire Americain de Fontainebleau, a París, on va tenir contacte amb figures com John Corigliano i Narcís Bonet, que li va fer conèixer la nostra identitat mediterrània...