Dues havaneres

L’ havanera: de cançó popular a música clàssica
Les havaneres per a piano que vaig escriure a principi de la dècada dels 90 del segle passat són un sentit i volgut homenatge a la meva ciutat natal, Vilanova i la Geltrú. Coneguda popularment com l’Havana Xica, Vilanova va ser terra d’indianos, de famílies que tornaven enriquides de Cuba i que invertien les seves fortunes en la construcció d’hospitals, escoles i vies de tren que ens connectessin amb Barcelona. Tot, a Vilanova, traspua aires antillans: l’arquitectura, els balls de mantons de Carnaval importats directament dels salons de les grans cases senyorials de l’Havana, les entitats com el Foment i una particular manera d’entendre la vida, barreja d’ironia, bonhomia i nostàlgia pel paradís perdut. La música, i concretament les havaneres, va arribar amb les tropes que, el 1898, i tal i com va escriure Xavier Garcia, “vençudes, acorralades, no només oferien al seu retorn la misèria i el fracàs, sinó també un tros de l’ànima cubana, posada de manifest en la seva cançó, que aquell poble li ha donat vida com a expressió molt íntima de la seva singularitat cultural”. Gairebé un segle més tard, he volgut retre homenatge a aquesta Vilanova d’influència cubana, als indianos, als soldats que “vençuts ens van portar un tros de l’ànima cubana” i, també, al meu pare, Josep Milà, que va tenir l’oportunitat de conèixer aquesta realitat social i musical en el transcurs dels viatges que feia a l’illa de Cuba durant la seva joventut com a músic de transatlàntic, just abans de ser violoncel.lista de l’Orquestra Pau Casals i, posteriorment, de la del Gran Teatre del Liceu.
Leonora Milà
Pianista i compositora