Ocells perduts

Basades en textos de R. Tagore, Homs elaborà diferents versions d’Ocells perduts, fet que ha convertit aquest cicle en una de les obres més revisitades del seu catàleg. En aquest cas hi ha, a més, una primera versió original per a cant i piano –escrita entre 1923-­24 i 1940– de deu cançons que serví de base per a les posteriors. Així doncs, a part d’aquesta primera versió, comptem amb una altra només per a clarinet, de 1992 –que conté onze números–; una altra per a veu, clarinet i piano, de 1978 –amb vuit cançons–, i la quarta, escrita per a veu, flauta, clarinet, violí, violoncel i piano, acabada el 1976 i que és a la que pertany a aquesta partitura.
La instrumentació de les set cançons que conformen aquesta versió subratlla, en un equilibri perfecte –que en algunes ocasions no fuig de duplicacions lineals de les parts harmòniques del piano– la senzillesa i claredat d’adequació entre música original i text  (i entre text i música, ja que a les cançons II i IV, segons les paraules del mateix Homs, se seguí “un procés, en certa manera invers, que consistí a seleccionar els textos més idonis perquè poguessin ser expressats musicalment utilitzant melodies diverses sense  paraules que havia anotat els anys 1931 i 1934...”). Tonals en els seus plantejaments harmònics –completament tancats en alguns números i més ambigus en d’altres–, dins de la millor tradició “liderística” i enormement autèntiques en la falta de pretensions, la bellesa intrínseca d’aquestes peces queda resguardada per un ús instrumental en què el color i la seva incidència expressiva –molt més important en Homs del que se li ha volgut  reconèixer– juguen un paper de discret tapís sobre el qual s’estén el discurs de la música portada pel cant.
Juan José Olives