La balada del bes

Poc pensava, l’any 1951, quan vaig compondre la Balada del bes sobre el deliciós poema de Joan Maragall, que trigaria 62 anys a escoltar-ne l’estrena amb la llum del so de les veus blanques encarnades pel meravellós Cor Vivaldi, dirigit, interpretat i animat per Òscar Boada, el 9 de novembre de 2013, a l’Auditori Axa de Barcelona. El tema, l’època i el to evocats per Maragall em portaren a la transparència del cor amb veus d’infants o de noies, i a un tractament harmònic arrelat en l’època del Renaixement, vist a una distància d’uns quants segles ençà. La música, en la seva primera i segona part, descriu la rondalla del primer bes de la donzella amb el trobador rodamón, per a conduir, en la tercera part, a la glorificació del bes immortal, i acabar, amb el retorn del tema inicial, picat amb una lleugera punta d’ironia, amb els darrers versos:
El mal se li augmentava / quan el vegé partir, / i en va arribar molt mala, / però no en va morir.

L'autor