Sonatina politonal

Aquesta obra per a piano consta de tres moviments, clarament contrastats però també cohesionats entre si. L’element comú, la politonalitat, està constantment present i, en general, plasmat en els respectius pentagrames i les armadures canviants corresponents. La gama quant a juxtaposicions dins la paleta sonora és doncs l’element de dinamisme predominant. La forma respon als canons del rigor « forma sonata » sobre tot en el primer moviment, tot exposant les seccions en discursos de tendència abreujada ( d’aquí el títol Sonatina…). El segon moviment introdueix un clima delicat, de dolces cantilenes. I el tercer conclou dins una efervescència de dansa on s’imposa un quasi obstinat ritme amalgàmic.
L’obra pretén, com un dels objectius, la familiarització amb els constants climes propis d’una escriptura i l’expressió característica del món politonal, a més d’adquirir per tant els reflexes i la bona assimilació en aquest camp. La vessant de la composició té també una finalitat didàctica. Encara que la dificultat dels aspectes descrits sembli obvia, és en realitat menys del que aparenta en un primer moment. Es tracta, bàsicament, que l’intèrpret es familiaritzi amb l’ambient politonal que es viu com a fil conductor a través de la peça.

 

L'autor