Síntesi para orquesta

L’obra que presentem es va completar el 2009, però no va ser estrenada mai en vida del compositor. La seva durada, al voltant dels divuit minuts, així com la seva àmplia instrumentació, fan de Síntesi l’obra simfònica més ambiciosa de Miquel Roger.

Tot i que no coneixem la raó del títol, podem albirar que es tracta d’una obra que aglutina diferents vessants de l’estil de Roger. En efecte, hi trobem clarament la primerenca influència expressionista (el clarinet baix de Salomé, l’ambient oníric de les Cinc peces per a orquestra de Schönberg) però també el ressò de l’estil neoclàssic (obstinats a la Stravinsky o glissandi a la Bartók) i impressionista (arpa). Miquel Roger va saber assimilar tots aquests influxos, i d’altres de més recents, sense que això comportés cap minva en la seva marcada personalitat.

Així mateix, Síntesi presenta una organització força clara. Després d’una introducció s’inicia un moviment ràpid que desemboca en una part gairebé estàtica, a manera de moviment lent. La música es torna a revifar amb una secció més dinàmica tant des del punt de vista rítmic com tímbric. Finalment, i com a coda, el compositor recupera el clima inicial fins a la inesperada conclusió. L’orquestració límpida de Roger fa possible una percepció molt diàfana d’una música que, tanmateix, es caracteritza per un elaborat entramat polifònic. En definitiva, Síntesi és, sens dubte, un compendi de totes les virtuts creatives de Miquel Roger.